Tokyo Blues - Capítol 1

Introducción

Bueno, lo primero de todo,  la historia está en catalán porque la escribí para un concurso de la Generalitat y me da bastante pereza coger y traducirla ahora de nuevo al castellano; así que si quieres leerla y no hablas catalán está el traductor en esta misma página.
Y bueno, el primer párrafo es parte de otra historia, Tokyo Blues. El concurso se trataba de coger la introducción de diferentes opciones de otros libros que te daban e inventarte una historia a partir de ello.

Capítol 1

Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. «Vaja! Una altra vegada a Alemanya! », Vaig pensar.

Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de «Prohibit fumar» i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. No. En realitat, em va torbar; em va produir una emoció molt més violenta que de costum.

Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.

- Segur que està vostè bé?
- Sí, gràcies - vaig dir.

Havien passat setze anys des de l'últim cop que havia trapejat sòl alemany. Mentre caminava per les avengudes y carrerrons de la ciutat amb la meva motxilla de mà i la maleta vaig sentir la càlida sensación d'enyorança pels records que em portava la ciutat. Havia canviat moltíssim, més del que esperava. S'havien construit edificis nous i havien molts més cotxes circulant per les carreteres.

Submergit en els meus propis pensaments no em vaig adonar que ja havia arribat al meu destí, un modest apartament en el centre; el mateix on hi havia viscut dècades enrere. El pis era la única cosa que seguía intacte tras el pas del temps.

Em vaig acomodar en el sofà i vaig encender el mòvil “13:04”, encara era aviat, y l'avió direcció Tokio no s'enlairava fins a mitja nit. Em vaig deslligar la corbata i em vaig quedar mirant fixament a no res mentre em fumava un cigarret. Tot aquell lloc, els carrers que acabava de recorrer, la sensació de tornar a “casa”, el pis, feia que els meus records que havien estat arraconats en un lloc amagat de la meva memòria tornaran de cop i volta. Norwegian Wood. El blues. Danhy. I sense adonar-me, em vaig dormir.

Vaig arribar a Alemanya per primera vegada a l'hivern de 1998. Aleshores tenia 21 anys i acabava de terminar la carrera. No tenia cap preocupació a part de tenir el suficients diners per sortir per la nit, diners que sempre em donaven els meus pares.

I va ser per aquella raó que en aquella tarda de desembre em trobava al Aeroport de Hamburg amb només 500€ en la cartera i la direcció de la meva supossada residencia. Sense ni tan sols saber donar les gràcies en alemany.

Desde sempre havia donat la vara als meus pares perque em deixesin recorrer Europa; i ara més, ja que a tots els meus amics de la Universitat els havien pagat un viatge arreu del món per celebrar la graduació, i jo només demanava un viatge per Europa. Ens sobrava diners, no demanava molt. Però en comptes d'això van creure que deixarme sol en un pais de parla extranjera amb una miseria com “ajuda” era millor idea.

“Tens 21 anys y encara no has fet res de profit amb la teva vida, espavila't noi” van ser les últimes paraules del meu pare que vaig escoltar abans d'embarcar. Havia de trobar un lloc fix en alguna empresa o qualsevol institució guvernamental abans que finalitzara el termini, un any. Si no ho aconseguia tornaria als Estats Units, però amb la desgràcia que no m'acollirien a casa.

Però ho anava a aconseguir, havia cursat Dret a la Universitat i un curs d'Administració i Direcció d'Empreses a l'estiu no veia molt dificil trobar un bon lloc per treballar amb un bon sou.

Quan vaig arribar al pis esperava trobar un lloc acogidor i gran, però en comptes d'això en vaig trobar un petit estudi.

-Però que mer...-vaig maleir mentre donaba una marrada. L'estudi estava totalment desmoblat, només estava instal·lada la cuina i el bany, però tampoc era tampoc era gran cosa; el bidet i la dutxa en el cas del bany y uns fogons i una nevera en el de la cuina-. Això deu ser una broma de mal gust.

Només tenia 500 €, ni mes ni menys. D'acord, el pis estava pagat pels meus pares, però d'on es suposava que anava a treure diners per poder comprar els mobles, electrodomèstics i estava clar, una televisió?

-Això ha de ser completament una broma-vaig tornar a repetir aquesta vegada enfadat, vaig treure el mòbil de seguida i vaig marcar el número del meu pare, m'anava a gastar una milionada per trucar a l'estranger, però no vaig caure en això en aquell moment-. Una maleïda broma.

Però no em va agafar al telèfon, ni tan sols em va contestar als missatges que li vaig enviar, em vaig asseure a terra al costat d'una de les maletes i vaig treure una de les barretes energètiques que tenia guardades en cas d'emergència (marejos) però que s'anaven a convertir en la meva font d'aliment dels propers dies.

Els tres primers dies els vaig passar dormint a terra sobre samarretes i tapant-me amb una tovallola de bany que tenia guardada "per si algun cas" a la maleta. Al quart dia vaig decidir sortir a buscar feina, em vaig decantar pel bufet d'advocats, però no coneixia l'idioma i tampoc tenia recomanacions ni contactes així que l'opció de treballar com a advocat allí la vaig decantar de seguida, la meva següent opció va ser anar a deixar el currículum en una dotzena d'empreses; les quals després d'esperar una setmana sencera em vaig adonar que no m'anaven a trucar. L'ajuntament també va fallar. I així un parell més de bons llocs de treball que tenia a la meva llista.

Ja a aquesta altura m'havia gastat la meitat dels 500 € en menjar i en un matalàs, tenia l'esquena feta un fàstic per culpa de dormir a terra. Havien passat gairebé dues setmanes sense feina i amb 250 € a la butxaca, cada dia que passava les meves expectatives eren més baixes.

"Acabaré dormint al carrer. Seré un maleït nord-americà rodamón a la terra dels Frankfurts "

L'últim lloc on vaig deixar el currículum va ser en una cafeteria al costat d'una Universitat, sabia que tenint el poder que tenia als Estats Units treballar en una cafeteria era el mes baix que podia caure. Servint taules. Però necessitava els diners o sinó no aguantaria ni una setmana més.

Sorprenentment, va ser allà on em van agafar.

No em pagaven molt al mes, 750 €, però amb allò sabia que aconseguiria sobreviure al dia a dia, l'únic que havia de fer era racionalitzar el menjar. Servia les taules i les netejava, de vegades feia fins i tot la caixa. Un treball monòton però on podia conèixer a gent nova, i "millorar" per així dir-ho, l'alemany.

Allà va ser on vaig conèixer a Danhy.

Aquell matí començava abans, ja que havia de preparar el local perquè estigués en condicions abans de la seva obertura, estava netejant una de les taules quan vaig escoltar el so de la campana de la porta, es suposava que eren encara les 6:15 i fins les 7:30 no obria.

Vaig mirar el rellotge i no m'equivocava, eren les sis i quart. Vaig aixecar la vista de la taula per veure qui era el desconegut que acabava d'entrar al bar. Era alt, el seu cabell era ros i el seu pentinat em recordava al que portava l'actor que va protagonitzar aquell mateix any "Coneixes a Joe Black?". Després de quedar-me una bona estona en blanc sense saber què dir per culpa del meu pèssim nivell d'alemany vaig intentar dir alguna paraula.

- "Entschuldigung" -vaig dir mentre alhora arrufava totalment les celles intentant recordar com es deia que el local estava tancat-. "Uh, die Bar ist geschlossen"

En aquell moment estava mirant la carta de cafès, quan es va girar.

-¿Parla Anglès? -va preguntar amb un accent que no era alemany, però tampoc s'assemblava a l'anglès britànic ni americà. Vaig assentir-. M'agradaria prendre un tallat.

-El bar està tancat. Torni quan sigui l'hora i tindrà el seu tallat-vaig tornar a parlar, aquest cop en anglès. Encara seguia netejant la taula, que tenia una taca de xocolata del dia anterior. No vaig sentir la porta tancar (que seria senyal que havia marxat), però tampoc em va contestar. Vaig alçar la vista i seguia a la barra, aquest cop mirant pastes-. Obrim en una hora i deu.

-No tinc tant de temps-va arronsar les espatlles i va seure a la cadira més propera. Vaig fer una ganyota en veure que no anava a marxar-. També vull una Sachertorte, vaig provar una a Àustria i està deliciosa.

-¿Sap què està més deliciós? -vaig preguntar sarcàsticament alçant-me i deixant la taula, ja que la taca no se n'anava. El vaig mirar, i ell va alçar una de les celles-. Que se n'anés i em deixés treballar tranquil.

-Però la seva feina no és atendre als clients? -va preguntar ara ell, sarcàsticament-. I mantenir-los contents, mr Winston.

-Com ha ...- no em va deixar acabar ja que em va assenyalar el pit, tenia la meva placa d'empleat, Ian Winston-. D'acord.

I en pocs minuts tenia el seu pastís Sacher sobre la taula, i un tallat. Mentre gargotejava alguna cosa en una llibreta de quadres.